Fa set anys que vaig llegir “La mort va fugir pel cor i quan ja no vaig tenir la mort a dintre em vaig morir…”, i ara sé que no em vaig plantejar del tot qui ho estava pronunciant. I resulta que fa la diferència. En l’última frase de La mort i la primavera, el protagonista relata el seu suïcidi fins que ja és mort; per tant, aquestes paraules venen del més enllà i, finalment, descobrim que qui ens ha endinsat en aquest poble sense nom que fa olor de mel de les glicines és un narrador espectral. El suïcidi final condemna el protagonista a ser una ànima en pena, però també l’allibera d’una comunitat obsessivament materialista, que tortura els seus habitants omplint-los de ciment en vida perquè l’ànima no s’escapi del cos en la mort. Neus Penalba acaba de publicar Fam als ulls, ciment a la boca. Una lectura de ‘La mort i la primavera’ (premi Joan Fuster d’Assaig 2023), i assegura que veuríem més revolucionari aquest acte de llibertat si la novel·la inclogués un capítol més: el monòleg post mortem que en les edicions que tothom té a casa queda oblidat en els annexos. Quin sentit de la novel·la canvia amb aquest final? Mercè Rodoreda pensava que el que veiem és el que hi ha, o que hi ha alguna cosa més? S’havia tornat pessimista o encara creia en la revolució? Hi ha debat sobre si La mort i la primavera és una obra incompleta, però el que és clar és que està inacabada, i que no podem saber del cert on hauria posat el punt final Rodoreda. Penalba ens diu que ens hem d’atrevir a interpretar-la igualment.
Seguir leyendo
http://dlvr.it/T6mHbC
