Esteve Riambau és al seu despatx de la segona planta de la Filmoteca de Catalunya, al Raval. El gran finestral ofereix una vista en picat del bar Marsella. En un racó a terra, al costat de la taula, hi ha un pòster emmarcat de Lawrence d’Aràbia, també n’ha despenjat un de Doctor Zhivago i un altre més amb una sèrie d’imatges de Patton. Són part dels seus déus lars, que s’emportarà amb ell. Perquè Riambau (Barcelona, 69 anys, els 14 últims, des del març del 2010, al capdavant de la filmoteca catalana), se’n va, deixa el lloc a Pablo La Parra Pérez, que s’incorporarà l’1 de juliol. És un bon moment per fer balanç d’una etapa crucial de la Filmoteca (i de la ciutat) que ha passat pel repte d’un radical canvi de seu que l’ha traslladat al centre d’un dels barris més complexos de Barcelona. Riambau no és un home particularment expressiu, més Bergman que Douglas Sirk, i no diguem Jerry Lewis, però és evident, i commou, la càrrega emocional que arrossega.
Seguir leyendo
http://dlvr.it/T8cmnj
